Glòria de Castro: “Abans als contes hi sortia sang i mutilacions”

La Nina, el seu marit, Ivan, i el seu fill Ariel, han de fugir a correcuita del pis on viuen, a la gran ciutat, pel perill que unes esquerdes el facin caure. Van a parar a l’antic mas aïllat on ella havia viscut de petita, a prop d’un pantà i una colònia industrial abandonada, on no havia tornat després de fugir-ne una tràgica nit de tempesta. Mentre viuen en una autocaravana estreta, hauran de reconstruir la casa i la relació entre tots tres. Són les coordenades en què es mou Els temples solemnes (Periscopi, Lumen en castellà), la segona novel·la de Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974), que arriba tres anys després d’haver guanyat el premi Llibreter amb L’instant abans de l’impacte (Periscopi/Lumen, 2022).

L’escriptora ha volgut construir “un conte gòtic que relacionés la destrucció i la reconstrucció d’una família que està en crisi: la casa on viuen s’està enfonsant, com la seva vida, i després van reconstruint una casa molt fosca que també té espais molt foscos. La Nina ha d’anar penetrant aquesta foscor d’ella mateixa i de la casa”. “A la vida hi ha un moment que ens hem d’enfrontar aquestes foscors i a tot aquest passat del qual hem fugit, encara que sigui metafòricament”, afegeix sobre una protagonista que “s’ha de desarrelat del món urbà per tornar a arrelar al rural” en un temps distòpic: “Soc molt reticent a la tecnologia, com va quedar palès a l’anterior novel·la, i aquest món amb tempestes solars, en què els satèl·lits no funcionen, em servia com excusa per fer desaparèixer els telèfons mòbils de l’escena”.

Lee también

“Se suposa que la família és un lloc on t’has de sentir segura i salvada, però també és on es perpetren les pitjors violències”, assegura l’autora, per qui sovint “l’estructura familiar que semblava tan bonica pot acabar sent una presó, i la vida en parella pot acabar sent un pis amb parets que cauen”. Amb tot, ella aposta per l’amor, “encara que sigui reconstruït i assalvatjat”.

Mentre l’escrivia –procés en el qual va perdre un primer esborrany quan li van robar una motxilla amb la llibreta–, De Castro treballava en la construcció de casa seva, a Mallorca, i això es va filtrar en l’escriptura: “En una ciutat tot és com molt civilitzat, mentre que al camp et tornes una mica salvatge, perquè has d’aixecar pedres, colpejar coses, barallar-te amb insectes, amb punxes, amb esbarzers, i surt aquesta part salvatge”. L’estructura, complexa, juga molt amb l’equilibri, com la dansa –la Nina era ballarina, i l’escriptora n’és aficionada–: “Jo ho comparava amb un cos de ball, perquè si una ballarina s’avança o s’endarrereix, tota la coreografia cau. Tot està agafat per un fil molt prim i en qualsevol moment tot pot ser el caos”. La dansa també és la recerca dura de “la bellesa, que està desapareixent i ara està associada amb una adquisició econòmica o el consum, mentre que alhora el món de l’art és molt precari. Creem bellesa i programem coses, sí, però a l’hora de la veritat és un desastre de precarietat. Les mateixes ballarines estan concebudes com a cossos per crear bellesa, però després el seu cos són nafres, contractures i lesions”.

“La bellesa ara està associada amb una adquisició econòmica o el consum”, assegura l’escriptora

La novel·la també inclou homenatges literaris, començant per La tempestat de Shakespeare –“una història a partir d’un nucli familiar, amb una guerra fora i una guerra a dins, i alguns elements màgics”–, un text format pels principis de moltes novel·les i moltes altres referències literàries, com ara els contes dels germans Grimm: “Contenen el germen de totes les històries, però els originals, perquè avui tot és edulcorat i als llibres per a infants sembla que tot hagi de ser parlar de les emocions. Ens estem idiotitzant, mentre que abans als contes hi sortia sang i mutilacions”.